de Mahsa Mohebali

Mahsa Mohebali de nena en una fotografia escolar en què totes les noies duien vel menys ella.

El primer d’abril de 1979 (dotze de Farvardín de 1358, segons el calendari iranià), exactament un mes i vint dies després de la Revolució de l’Iran, va ser el dia que em vaig adonar que la meva part de la revolució s’havia acabat, s’havia esgotat. Tenia set anys, i la sensació de la victòria de la revolució s’entrellaçava amb el tancament de les escoles i l’aroma de la primavera i dels nous brots; amb la meva faldilla prisada blau marí, sentia una sensació d’alliberament i benestar. Insistia que anéssim a votar com els altres; m’agradava el “joc de la revolució”.

—T’agradaria portar el xador (hijab)? —va preguntar el meu pare.

—No… Doncs aleshores votarem “no” a la República Islàmica —vaig respondre.

—Per què només República Islàmica, sí, o no? Què passa amb la resta d’ideologies? Què passa amb els que volen una república secular, o amb les altres persones i les seves creences? —El meu pare va dir que aquest mateix tipus de referèndum demostrava que el funeral de la revolució ja s’havia oficiat—. Ens van robar la revolució.

Per a la meva ment de set anys era difícil entendre com l’aiatol·là Khomeini, que fins feia només dos mesos era el líder de la revolució, s’havia convertit ara en un “lladre” i en l’objecte d’odi d’una part dels revolucionaris. Des d’aquell dia, la nostra part de la revolució va acabar i es va transformar en els insults que el pare i els seus amics cridaven al televisor. Una vegada, el pare li va llançar una sabatilla, i la mare li va deixar de parlar durant una setmana.

Jo intentava comprendre la relació entre la ràbia del meu pare i el que passava a la televisió, però era difícil d’entendre. Quan les persones s’asseien davant la càmera i confessaven els seus errors i la seva condició d’espies, què era exactament el que enfurismava al meu pare? Finalment, la voluntat de la meva mare va guanyar, i la televisió es va apagar del tot.

Quan el meu pare tornava de la feina, estenia el diari a terra, es tallava les ungles de les mans i dels peus i llegia tot el diari. Fins i tot les esqueles. Després l’arrugava i el llançava a les escombraries. En acabat es prenia la seva pastilla per dormir i es refugiava al dormitori; alguns dies ni sortia del llit. Els seus alumnes venien a casa i els atenia al dormitori. A la dècada negra dels vuitanta (els anys seixanta segons el calendari iranià), el núvol negre de la son i la mort es va apoderar de casa.

Va començar la guerra entre l’Iran i l’Iraq: l’ansietat per la mort, fer els deures a la llum de les espelmes. El meu oncle va anar al front i en va tornar sense mans. La meva tieta va ser empresonada. Tot es va tornar negre. Negre, negre, negre.

Aquests dies en què veig la gent cridant el nom de Reza Pahlavi; aquests dies en què veig que tothom diu que la República Islàmica ha de marxar, i que qualsevol que vingui serà millor; aquests dies en què la gent mira al cel esperant que els caces nord-americans o israelians vinguin a ajudar-los, em pregunto: quin serà el paper del poble en aquesta guerra i en aquesta revolució sagnant? Un altre cop Pahlavi, sí, o no? Un mes i vint dies de la nostra part de llibertat? Es repeteix la història? Reza Shah II, sí, o no?

Quan l’elecció es redueix entre un mateix i el no-res, de l’urna només en sortirà un mateix. Qualsevol cosa és més que zero. És que el destí del meu poble és fluctuar constantment entre el Xa i el Mul·là, oscil·lant com un pèndol de l’abraçada de l’un al refugi de l’altre?

Miro els meus països veïns: l’Afganistan amb els seus talibans, el Pakistan amb la seva bomba atòmica, l’Índia amb la seva corrupció, l’Iraq amb els seus cops d’estat i dictadors, la Síria de l’ISIS, i les matances de kurds i armenis a Turquia. Té l’Iran realment el potencial i la capacitat d’escapar del seu destí geopolític? En els equilibris de poder, quin tipus d’Iran toleren els països veïns?

De vegades vestim el Xa amb la Farrah-e Izadi (glòria divina). Després ens revolucionem i fem baixar aquesta glòria divina sobre el turbant del clergue.

I ara, torno a començar… Tinc cinquanta-quatre anys; vaig viure set anys sota el sistema monàrquic i quaranta-set llargs anys sota el sistema dels clergues. Sens dubte, odio el sistema teocràtic de la República Islàmica. Com a adolescent, vaig ser detinguda moltes vegades per no dur el hijab, vaig plorar i vaig signar compromisos. Els meus amics van ser detinguts i assotats per beure alcohol. Em van detenir per caminar pel carrer amb un xicot.

La nostra generació ha lluitat per uns mínims de vida normal. Quaranta-set anys de lluita del poble contra la teocràcia, contra un govern que ha assegut la mà de Déu al tron del poder, i que avança sense frens. Que vol la bomba atòmica. Que alimenta forces afines dins la regió. Fins i tot una part de l’esquerra europea ja està confosa… Si Israel és dolent, l’Iran és bo. Llavors, els iranians que volen Israel són dolents? L’amic del meu enemic és el meu amic? O l’enemic del meu amic és el meu enemic?

Tenia nou anys quan la directora de l’escola va venir a classe i va ordenar que totes ens poséssim hijab perquè un fotògraf volia fer-nos una foto. Jo no tenia mocador; em vaig asseure i vaig intentar fer-me petita, petita i invisible, perquè ningú s’adonés que jo era l’única sense hijab entre aquelles 40 persones. De miracle, em vaig tornar invisible. El meu pare va emmarcar aquella foto com a senyal que la seva filla era una “lluitadora” i la va posar sobre el seu escriptori.

Un mes després, em van renyar per portar el llibre La petita estrella roja a la motxilla. El meu pare se’n va fer un fart de riure i va dir: “És culpa teva, et vaig dir que era perillós”. Tenia raó. Era culpa meva. Havia vist el meu pare i els meus oncles portar sacs i sacs de llibres als afores de Teheran per cremar-los. Les biblioteques de tothom s’aprimaven cada cop més. El pare va dir que no vindria a l’escola a intercedir per mi. Vaig plorar. El meu pare va dir que si aquell llibre era tan bo com perquè el volgués compartir amb els meus amics, havia de ser capaç de defensar-lo.

La història del llibre —que més tard vaig saber que era el relat de Mazdak (sacerdot reformista del segle VI)— parlava d’un nen que naixia amb una petita estrella roja al front. Però per mala sort, l’intèrpret dels somnis del rei va augurar que el nen que naixés amb una estrella roja al front, portaria el rei a la destrucció. Els soldats el van buscar, i van matar al nen quan el van trobar, però cada vegada que mataven a un nen, en neixen deu més amb una petita estrella roja al front.

Vaig intentar explicar a la mestra, al prefecte i a la directora per què aquell era un bon llibre. No recordo què vaig dir; però en qualsevol cas, digués el que digués o per molt que plorés, no va servir de res. Jo no volia que m’expulsessin. No era una lluitadora; els lluitadors no ploren.

Finalment, la mare va venir a rescatar-me. La meva mare tenia un aspecte taghouti (estil de vida, moda i cultura associats amb la classe alta occidentalitzada durant el regnat del Xa) i va al·legar que no tenia criteri i que havia comès un error, i l’assumpte es va tancar. L’aspecte taghouti de la meva mare em va salvar; no encaixava amb La petita estrella roja. Si una mare amb sabatilles xineses i un abric blau marí hagués vingut a intercedir per mi, o un pare amb bigoti estalinista, hauria sigut la meva pèrdua. Ja ho veieu, aquí també el clergue i el Xa eren més inofensius junts. Sincerament, una es pregunta: com és possible?

Si la meva part d’aquesta revolució també va ser només aquell mes i vint dies, més endavant podré afirmar que en els meus cinquanta-quatre anys de vida he tastat el gust de la llibertat dues vegades. Tres mesos i deu dies de llibertat en cinquanta-quatre anys de vida; he estat lliure menys d’una centèsima part de la meva vida. Però es pot tenir esperança. Tres mesos i deu dies és el temps en què l’embrió es converteix en fetus. Potser aquest fetus de tres mesos pot créixer i algun dia convertir-se en un nen petit. Potser aquesta vegada la gent serà més intel·ligent que l’anterior. La gent que ara fa la revolució està instruïda. Tothom a l’Iran té una llicenciatura. Creieu-me.

Una vegada, fa deu anys, vaig demanar a una empresa que enviés una senyora per ajudar-me amb les feines de casa. Va venir una noia anomenada Mahtab; va mirar els llibres i va preguntar: “Ets escriptora o traductora?”. Em vaig quedar estupefacta. Per què no podria ser una altra cosa? Va dir: “Només els escriptors i traductors tenen tants llibres”. Quan vaig voler ajudar-la a netejar la casa, em va llançar una mirada condescendent i va dir: “Mira, tinc una llicenciatura en Comerç, però com que la meva mare està postrada i he de pagar al meu germà perquè la cuidi, he vingut a treballar d’obrera. Fa deu anys que hi treballo i conec l’ofici. Tu ves a seure a la teva habitació i treballa; nosaltres no paguem impostos perquè vosaltres aneu fent el dropo”.

Des d’aquell dia, la Mahtab va prendre el control de la casa. La neteja era la seva especialitat i nosaltres, amb una visió tecnocràtica, li vam lliurar la casa. La Mahtab llegia els meus relats i de vegades em renyava: «Escriu sobre la vida real». De vegades l’obligava a explicar-me les seves històries. Rient, deia: «Al meu germà el van acomiadar de l’empresa; no s’entén amb el meu altre germà, que cuida la meva mare. La setmana passada es van barallar. El meu germà va amenaçar que, quan jo surti de casa, portarà la meva mare a un asil estatal, a la casa de beneficència. Ho fa per fastiguejar-me, perquè jo no pugui treballar».

Però què va dir la seva mare? «No tinguis por, Mahtab. Si vol portar-me a beneficència, m’hi haurà de portar a coll. M’agafaré al seu coll quan em tregui de casa. I allà mateix, a dalt de les escales, em deixaré anar per caure i morir. No et preocupis: no pot portar-me a beneficència; em llençaré de les seves espatlles i moriré». I ella havia rigut, i la Mahtab havia rigut, i jo també havia rigut. M’imagino a mi mateixa com una anciana invàlida i, quan el meu fill vulgui portar-me a la beneficència, esclatar a riure i dir: «Porteu el meu cadàver a la beneficència; no em podeu enterrar viva. No ho permetré». I torno a esclatar a riure.

Vaig créixer en els anys del terror i de l’espant, els anys de la inquisició. No desitjo en absolut que el meu país torni a caure en mans de persones així. Suposem que han canviat el turbant per la corona.

Tenia deu anys quan vaig aprovar l’examen acadèmic per a l’escola de nens superdotats. També havíem de fer un examen ideològic, i després una entrevista oral. La nit abans de l’entrevista vaig intentar memoritzar el nom de dos o tres mul·làs i alguns llibres islàmics; el meu pare em va descobrir i va dir: «Sigues tu mateixa».

L’endemà, a l’entrevista, no deixava de repetir les paraules del meu pare. En resposta a la pregunta «Quins llibres llegeixen els teus pares?», vaig atribuir la paraula Towzih al-Masa’e (títol d’una obra teològica de Khomeini) —que acabava d’aprendre— als noms de tots els clergues que sentia anomenar cada dia a la televisió, i em vaig inventar un munt de llibres de ficció. Però quan em van preguntar: «Si sabessis que els teus pares són opositors al govern, els delataries, o no?», em vaig quedar realment bloquejada. És una pregunta esgarrifosa per a una nena de deu anys: triar entre els teus pares o una escola millor. Crec que l’impacte d’aquesta pregunta va ser tan gran que ni tan sols recordo quina resposta vaig donar. Des d’aquell dia, la llavor d’una traïdora es va plantar dins meu. Només de pensar en la possibilitat d’accedir a una educació millor a canvi de denunciar a la teva família, i pensar en la possibilitat de trair als teus pares… No.

Bé, mai no vaig ser admesa en aquella escola. Potser del meu rebuig puc concloure que vaig mirar els interrogadors als ulls i vaig dir: «No… mai». O fins i tot: «No tenen dret a fer aquesta pregunta a una nena de deu anys; això és una violació de l’ànima infantil». Però no sé què vaig dir. Certament, a la meva ment no se li haurien acudit coses així. En aquell moment, recordava les paraules del meu pare? Era «jo mateixa»? Qui era «jo mateixa»? Jo, que no puc recordar quina resposta vaig donar. Potser, per massa vergonya, la meva memòria ha decidit esborrar aquella part fosca de la meva ànima perquè mai no recordi si «jo mateixa» era delatora i ambiciosa, o compassiva i perdedora.

Després d’aquell moment, la meva ànima es va dividir en dues: la nena que, per amor als seus pares, va renunciar a l’escola de superdotats i va dir «mai», i l’altra nena que va vendre la seva ànima i va dir «és clar». Sigui quina sigui d’aquestes dues persones, almenys he contemplat aquestes dues possibilitats. Una educació extraordinària amb una ànima diabòlica, o una escola comuna amb una ànima lluitadora? Però quina importància té? No sé quines malalties em diagnosticaria un psiquiatre infantil. Potser em trobaria les malalties mentals possibles dins d’un sistema feixista.

Bé, la meva part d’aquesta revolució —a més d’aquell fetus de tres mesos i deu dies que espero que creixi— són potser els anys negres de la inquisició. No ens n’oblidem, que se’ns gravin al front. Tant de bo aquesta generació, que fa qualsevol cosa per sobreviure, recordi que ha de ser exigent. Ha de reclamar la seva part del poder. Tant de bo aquests quaranta-set anys siguin una llum en el seu camí, i no l’hagin tornada tan estúpida i abjecta com per posar el homay-e Sa’adat —l’ocell de la fortuna, un símbol mitològic de prosperitat— sobre les espatlles del Xa i del Mul·là. L’ocell de la fortuna és sobre les espatlles dels homes i dones que reclamen el dret a una vida normal.

Escriptora, crítica literària i guionista iraniana, considerada una de les veus més destacades de la tercera generació de la ficció del seu país. Les seves obres es caracteritzen per una barreja de ficció i crítica social, amb un enfocament específic en les qüestions de gènere, les crisis socials i els reptes de la comunitat queer i de les noves generacions en la societat iraniana contemporània.

Entre les seves obres destaquen Don’t Worry (The Feminist Press at CUNY, 2021, també titulada In Case of Emergency). També és autora del relat Lovemaking in the Footness (Hanging Loose Press, 2020), guardonat amb el premi literari Houshang Golshiri, i de les novel·les Tehran Girl (Bompiani, 2020) i Téhéran Trip (La Croisée, 2023).

A causa del caràcter crític de les seves obres, Mohebali ha estat sotmesa a pressions i vigilància per part de les forces de seguretat iranianes, que han prohibit la publicació o reedició dels seus textos. Des del 2025 viu a Catalunya amb el suport de la xarxa Artists at Risk i No Callarem.