Bassem an-Nabrís, poeta i autor, va escriure una vesprada de l’any 2007 —enfurismat per la mort d’un amic empresonat en el foc creuat del colp d’estat de Hamàs d’aquest mateix any— l’article que el portaria, definitivament, a l’exili. Cinc anys més tard, l’any 2013, va arribar a Barcelona emparat pel programa Escriptor acollit, que el PEN Català coordina amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i per la xarxa ICORN (Xarxa de Ciutats Refugi). La calma que va trobar en aquesta banda de la Mediterrània li va permetre escriure més que mai i, a finals d’aquest mateix any, l’obra d’aquest poeta palestí perseguit es va traduir al català, una llengua que ha estat prohibida i atacada per diversos règims al llarg de la història.

Ara fa tres anys que Bàssem és a Barcelona i ha viscut al centre de la ciutat, en diversos pisos dels carrerons medievals del Born, des d’on ha escrit dos poemaris, tres obres en prosa i una infinitat d’articles periodístics per al diari digital Elaph i per al diari al-Araby al-Jadeed, amb seu a Londres.

Plàcida és la nit de Gaza. L’obscuritat cau com l’aigua sobre les cases. L’obscuritat que és feta de lluita i de silenci.

Fragment del poema «Nit», extret del poemari Totes les pedres.

A Palestina, li hauria costat cinc anys acabar un llibre i ens confessa que una de les coses que més por li feien quan va arribar a Barcelona era perdre l’habilitat d’escriure. Tanmateix, afirma que ha estat més aviat al contrari: «Barcelona em va donar tota aquesta energia, tot aquest espai… Gaza és una immensa gàbia que no deixa que els ocells s’enlairen. Estem completament assetjats».

Vam quedar per parlar sobre la seua experiència i la seua feina al PEN Català, una de les seccions del PEN Internacional —una ONG internacional que defensa i protegeix la llibertat d’expressió. Ens vam veure un dia al març i un altre dia a l’abril, a finals d’una setmana en què els mitjans de comunicació havien centrat l’atenció en aquesta organització després que el PEN Americà guardonara els escriptors i els dibuixants de Charlie Hebdo amb el premi Toni i James C. Goodale per la llibertat d’expressió. Va ser de vesprada i a l’oficina, sorprenentment, regnava la calma. Mentre els turistes deambulaven pel barri Gòtic, una sèrie de rèpliques d’obres d’art que havien estat encarregades a artistes locals penjaven de les parets: les obres originals s’havien venut per finançar la publicació trimestral Catalan writing. La resta d’espai de la paret, l’ocupa un petit document que recull els drets lingüístics universals.

Bàssem té cinquanta-quatre anys, és tranquil i parla en veu baixa. Per ell, ara, és molt més senzill publicar traduccions de les seues obres que escriure al seu propi país. Malgrat que els seus poemes apareixen sovint en antologies àrabs i palestines i que ha estat traduït a l’alemany, l’hebreu, l’anglès, el francès, el turc i el persa, sempre li ha costat forjar-se una trajectòria literària. Bàssem va nàixer l’any 1960 al camp de refugiats de Khan Yunis, a Gaza, i va deixar els estudis molt prompte per ajudar la seua família. Va ser funcionari al Ministeri de Cultura i feia de periodista en les estones que tenia lliures. Com a conseqüència de l’animadversió que professa cap a l’ocupació israeliana i de les constants referències que apareixen ens els seus escrits, va passar quatre anys i mig en presons israelianes durant els anys setanta i huitanta.

Tanmateix, tot va canviar l’any 2007: a mitjans del mes de juny, Hamàs va derrotar Fatah en una batalla pel control de la Franja de Gaza. «En aquella època Hamàs ho controlava tot: qualsevol cosa que hi passava estava sota el seu domini». Un dia, mentre mirava les notícies a la televisió, Bàssem va sentir que havien assassinat el seu amic, un altre poeta, en el foc creuat que s’havia produït durant el colp d’estat. Bàssem, que havia estat testimoni de la lluita entre Gaza i Israel des de ben menut i, posteriorment, víctima de la censura, tornaria a arriscar la seua llibertat en un escrit.

Abans que s’acabara el dia, havia escrit un article a Internet assegurant que el seu amic havia mort en mans de Hamàs. L’endemà de matí es va publicar imprès al diari al-Hayat i, immediatament, va rebre una trucada de Hamàs que negava l’afirmació de Bàssem. «Sempre feien això amb els escriptors i amb la gent que els criticava: no tinc cap dubte que eren ells, encara que ho negaven. És la seua manera d’actuar: sempre ho neguen tot.»

Poc després, mentre era al pati de casa amb la seua mare i la seua filla, els van atacar amb granades. Hamàs va negar ser l’artífex de l’atac. No hi va haver ferits però el missatge era clar: Bàssem havia de deixar d’escriure. Pressionat per la seua família, ho va acceptar. Tanmateix, només se’n va poder estar sis mesos.

El que va venir després és habitual en una societat oprimida per un govern que exerceix el control a través de la violència i de l’autoritarisme. «Ningú no s’atrevia a escriure ni a parlar contra Hamàs; tampoc no els condemnava públicament l’associació d’escriptors de la qual jo era un dels fundadors. Les crítiques no arribaven des dels ciutadans que estaven controlats per Hamàs, sinó des de fora». Això no obstant, Bàssem no estava gens sorprès: «Estic acostumat a pagar el preu de les meues conviccions i de les meues accions».

En tornar a asseure’s davant del teclat, va continuar escrivint una crítica contra Hamàs. Ben prompte, li van arribar amenaces de mort per telèfon: «Enyores la mort? Vols tornar a morir?». El seu editor li va oferir un pseudònim, però ell no el va acceptar.

Oh, pare… se’n van anar als núvols i jo em vaig quedar per a recordar-los. No hi ha cap dona, ni si em somriu la fortuna, que em faci oblidar, que em  tregui de la casa dels records.

Fragment del poema «Oh, pare», extret del poemari Totes les pedres.

L’asil de Bàssem a Barcelona és temporal. «És complicat començar des de zero en un lloc nou per algú que ja té cinquanta-quatre anys». Manté el contacte diari amb Gaza, però creu que, si hi torna, el que ell anomena «el poder religiós i feixista de Hamàs» posarà en perill la seua vida. Ha deixat de rebre el subsidi econòmic que li havien concedit i, hores d’ara, es troba en una situació delicada: quedar-se a Barcelona sense ingressos i lluny de la seua família o tornar a casa. «No he somiat res més que no fóra Palestina aquests tres anys. Em van fer molt feliç en dir-me que vindria a Barcelona: era passar de la mort a la vida.»

Els darrers dos anys ha viatjat a Portugal i a Polònia. El seu visat, que sempre porta damunt i que li van fer expressament, ara és molt més restrictiu: enguany ha hagut de rebutjar dotze invitacions a festivals literaris europeus. Si li’l renoven, tornarà a casa amb la certesa que, en cas que els seus escrits tornen a posar-lo en perill, Barcelona li donarà aixopluc novament. Una Barcelona cosmopolita, una Barcelona políglota, una Barcelona capitalista per a algú que s’autodefineix marxista: una font d’inspiració prolífica i profunda per Bàssem. Ens comenta que hi ha alguna cosa que uneix Palestina i Catalunya: «el lector català és capaç d’apreciar coses que cap altre lector del món no podria apreciar.»

L’any 2015, el català, malgrat la censura i les prohibicions a què ha estat sotmès durant diversos períodes històrics, és la setena llengua més parlada d’Europa. És ben conegut el paper del Franquisme respecte a aquesta qüestió: es va prohibir parlar-lo en públic, ensenyar-lo a les escoles i, fins i tot, publicar-hi llibres o distribuir-hi diaris. Com a conseqüència d’aquesta repressió, es van assassinar molts intel·lectuals defensors del català, entre els quals es troba Carles Rahola, afusellat l’any 1939, a Girona.

Per Bàssem, escriure de manera tan prolífica i per a una organització com el PEN Català, que ha promogut la traducció de la seua obra al català, són dues aventures increïbles. Potser només les sobrepassa el fet d’haver quedat al carrer de la Canuda, número 6, on es trobava l’antiga oficina i la casa del responsable d’una censura franquista que va durar, aproximadament, quatre dècades. Carme Arenas, professora de literatura catalana i presidenta del PEN Català, ens conta, fent broma, que, en aquesta mateixa sala ara dividida en dues habitacions, hi havia una xemeneia enorme. En canvi, ara hi ha una gran biblioteca i, als pisos de baix, l’Escola d’Escriptura. Afegeix que, quan hi van arribar, no sabien què fer-ne: dins de la cuina hi havia una fotocopiadora i una impressora.

Ningú no m’ha fet justícia, ningú no s’ha preocupat ni de mi ni dels altres. Sóc el Basem Al-Nabrís, i aquesta és l’ocupació dels meus darrers dies: cada vespre m’assec en una única cadira, en una única habitació, en un únic univers; cada dia caço l’ombra en els plecs de la foscor i vigilo la ranera de cada so. I no deixo d’estar enfadat.

Fragment del poema «Sóc el Bàssem an-Nabrís», extret del poemari Totes les pedres.

Durant l’entrevista, ens acompanya la guarda de la seua poesia i del seu arsenal cultural: la traductora catalana Valèria Macías Pagès, que, de tant en tant, interromp Bàssem per precisar la informació. Ell s’atura de manera cortès i ella comença a interpretar les paraules del poeta a l’anglès. Quan m’adone que una gran part de l’entrevista ha estat en àrab, em pregunte tot el que es deu haver perdut en la traducció i Bàssem afirma: «em preocupa, com a tots els escriptors, que una part de l’original es perda en la traducció, però, d’altra banda, la traducció em reconforta perquè és l’únic punt de trobada possible entre cultures».

Bàssem va ser un dels primers escriptors palestins a dir públicament que era ateu. Va llegir Marx de ben jove i va formar part del Partit Comunista. De la mateixa manera que la seguretat ha marcat el seu exili a Barcelona, el temps que ha passat «entre el sistema capitalista» no li ha passat desapercebut. «El fet de rebre un subsidi econòmic m’ha ajudat a canviar el meu punt de vista i, per tant, a eixamplar els meus horitzons». Això no obstant, és conscient dels problemes que comporta el capitalisme i coneix de primera mà les dificultats a què han d’enfrontar-se els artistes: no només els artistes de territoris en conflicte, sinó també els qui estan ofegats pel capitalisme. «Si no tens una faena, no tens diners i, per tant, no pots ni escriure ni tampoc viure».

Bàssem continua afirmant que la seua poesia no és explícitament política. «Jo resistisc gràcies a la bellesa: cada paràgraf o cada vers bell és, per si mateix, una manera de resistir». Les relacions que s’estableixen a l’obra de Bàssem entre la bellesa i la violència i l’harmonia i el conflicte són conseqüència de la guerra permanent en què ha viscut el poeta al llarg de la seua vida. El seu llibre de prosa més recent està compost de frases curtes i concises que destil·len, de manera acurada, les seues experiències des que viu a la capital catalana. Darrere de les subtils combinacions entre el caos i la precisió i la calma i els estrèpits, hi trobem històries de resistència, de traumes i de tragèdies. El poeta emfasitza que l’escriptura és la manera d’intercanviar cultures.

La brevetat de la seua prosa i de la seua poesia enriqueix, ara, una altra llengua. A mesura que s’acaba l’entrevista, abans que s’esfume entre la foscor d’una nit càlida, parlem sobre llocs literaris importants a Barcelona i aprenc que Gabriel García Márquez va viure i va escriure a la part alta de la ciutat, al barri de Sarrià. És evident que Bàssem s’ha impregnat de la ciutat de Barcelona i de la cultura catalana: després d’haver-se llegit gairebé totes les publicacions en català que s’han traduït a l’àrab, mostra uns coneixements de la ciutat que, potser, no tenen molts barcelonins.

El futur literari i personal de Bàssem espera canvis importants. Tornar amb la seua família i a la seua vida habitual és gairebé inevitable, però això implica deixar de sentir-se segur. Diverses organitzacions polítiques, estats nació i, fins i tot, la seua família han intentat que Bàssem deixe d’escriure. Tanmateix, ell no vol. Jo, una vegada més, gose preguntar-li si pot imaginar-se, algun dia, tancant les llibretes i guardant el bolígraf. I, sense ni tan sols esperar la traducció a l’àrab, em respon que no i afegeix: «Si només poguera escriure durant un sol segon de la meua vida, estaria disposat a sacrificar-ho tot per aconseguir-ho».

ARMSTRONG, Nicky, i FINNIGAN, Christopher. «”Do You Miss Death?” Asks The Voice At the End of the Phone: The Story of An Exiled Author», Disclaimer [en línia]. 16 de maig de 2015.

Traducció de Neus Tirado Gual