La seqüència és de l’any 1973: només en falta un parell per a la mort del dictador, el règim franquista comença a diluir-se sol i s’acceleren els treballs que preparen la transició a la democràcia. Avel·lí Artís-Gener, “Tísner”, en representació dels escriptors catalans, i Josep M. Batista Roca s’han entrevistat a Londres i pacten el retorn del Centre Català del PEN per tal de legalitzar-lo i poder-lo emprar com a eina de dinamització al servei de la literatura catalana. Els detalls del viatge a Anglaterra, les converses prèvies amb Batista i Roca i la tibada entrevista final amb Peter Elstob, Elizabeth Paterson i l’irreductible Batista i Roca les explicarà el mateix “Tísner” al quart volum de les memòries, Viure i veure.

Pel dia 4 de febrer de 1973 s’ha preparat una assemblea clandestina de reorganització del PEN a l’interior de Catalunya. La prudència i la imaginació fan que l’assemblea tingui lloc en un autocar turístic fent el trajecte de Barcelona a l’Espluga del Francolí. En surt una junta directiva presidida per Joan Oliver, amb Maurici Serrahima de vicepresident i “Tísner” de secretari; Joan Fuster i Josep M. Llompart són nomenats com a representants a València i a les Illes, i a la junta s’hi incorporen escriptors joves com Josep M. Benet i Jornet, Guillem-Jordi Graells, Maria Antònia Oliver i Montserrat Roig. Escriu “Tísner” que les escriptores que venien a l’autocar van «rebre la comanda de fer l’escrutini i anunciar el resultat del recompte. Ara hauria de dir com va quedar constituïda la nova junta, però com que hi surto jo me n’abstinc(…). Únicament diré un nom, amb el qual començo i acabo la relació: Joan Oliver i Sellarés, primer president del Centre Català del PEN en la seva represa durant el franquisme.»[1]

[1] Avel·lí Artís-Gener, “Tísner”, Viure i veure/4. Pòrtic. Barcelona, 1996 (p. 113).