El dinamisme i l’entusiasme han acomboiat el Centre Català del PEN des dels inicis. És l’engrescament d’una literatura que vol mostrar-se activa i oberta, i convençuda, en darrer terme, que la pertinença al club internacional dels escriptors, a més de fer de plataforma de projecció per a les lletres catalanes, fa evidents els senyals de modernitat de qualsevol cultura. Ha participat, per aquesta raó, en bona part dels congressos anuals, llevat del que s’ha celebrat a Nova York, l’any 1924. Lluís Nicolau d’Olwer ha estat el delegat del Congrés de París (1925); Joan Crexells del de Berlín (1926); Ventura Gassol, del de Brussel·les (1927) i a Oslo, l’any 1928, hi han anat Carles Riba, president del PEN català, Josep Obiols i el secretari Millàs- Raurell.

A Oslo s’hi han trobat vint-i-sis delegacions del PEN que defineixen, amb claredat suficient, un dels puntals teòrics de l’associació: no s’hi assisteix per països sinó per llengües, no hi van els estats sinó les literatures. Els congressistes han estat rebuts pel monarca noruec Haakon VII, i entre els participants de renom s’hi compten Jules Romains i Benjamin Cremier, a banda de la fundadora del PEN, C. A. Dawson Scott, a qui tothom, com si es tractés d’una congregació, saluda afectuosament amb el nom de «la mare».

El tercet català ha estat sorprès per l’atenta hospitalitat dels noruecs, per la puixança econòmica del país i la confiança que demostren tenir en ells mateixos. Retornats a Barcelona, J. Navarro Costabella, periodista de “La Veu de Catalunya”, entrevista conjuntament Riba i Millàs-Raurell, i recull declaracions de confiança en el futur del PEN. S’hi veu «una vastíssima perspectiva(…), perquè fins ara els congressos eren una cosa platònica. Però ara sembla que han entrat en una fase pràctica». A més s’ha generat una dinàmica de feines concretes com haver obtingut, de la Societat de Nacions, «la creació d’un gran Premi Internacional de Literatura i,» de l’Institut de Cooperació Intel·lectual de Ginebra, «que el PEN Club sigui un element assessor quant als llibres a traduir i els traductors.»

De l’experiència noruega també es destaca «el foment de la relació entre els intel·lectuals, i haver estat tractats sense equívocs. La gent s’interessa per la nostra literatura. Més: la coneixen. Per cert que en plantejar-se la qüestió referent a les literatures regionals, la nostra no hi fou al·ludida perquè era considerada en el grup europeu.»[1]

[1] J. Navarro Costabella. El Congrés del “Pen Club” a Oslo. Conversa amb Carles Riba i Millàs-Raurell. “La Veu de Catalunya” (4-VII-1928), Matí, p. 5.