Dijous 7 de maig, l’Ateneu Barcelonès i el PEN Català van commemorar els cent anys exactes de la visita de G. K. Chesterton a Barcelona i a l’Ateneu, el maig de 1926, amb una taula rodona dedicada a revisitar la influència de l’escriptor anglès en la cultura catalana d’entreguerres i a rellegir, des del present, un pensament que continua interpel·lant-nos avui.

L’acte va reunir la professora i investigadora Sílvia Coll-Vinent, el filòleg Enric Cassany i el periodista i escriptor David Fernàndez, que van oferir mirades complementàries sobre la figura de Chesterton, el context cultural català dels anys vint i trenta i la vigència contemporània del seu pensament.

Sílvia Coll-Vinent va situar la figura de Chesterton i la fascinació que va despertar entre intel·lectuals catalans com Josep Carner, Josep Pla o Joan Crexells. Va descriure’l com un escriptor marcat per una preocupació central: la defensa de “l’home del carrer” davant el capitalisme i els grans sistemes ideològics, així com per la seva oposició radical a l’eugenèsia. També va recordar la seva idea que la modernitat, obsessionada amb la novetat, sovint ens fa perdre les arrels humanes i morals. Més enllà de les ideologies i creences, va remarcar que a Catalunya es va admirar sobretot el seu estil brillant, paradoxal i capaç de lligar literatura, periodisme i filosofia.

Enric Cassany va reconstruir el paisatge del periodisme català dels anys vint i trenta, una etapa que sovint s’ha considerat una edat d’or estroncada violentament pel franquisme. Va recordar que la premsa en català era encara minoritària, però extraordinàriament rica i diversa, amb figures com J. V. Foix, Josep Maria de Sagarra o Eugeni Xammar. Segons Cassany, tots ells compartien una mateixa consciència literària i periodística, sostinguda per dècades d’esforços culturals per acostumar el país a llegir en català. La desfeta del 1939 va interrompre de cop aquell ecosistema cultural i periodístic.

David Fernàndez va tancar la conversa reivindicant la sorprenent vigència de Chesterton. El va descriure com un “rei republicà de la paradoxa”, impossible d’encasellar, i va subratllar la seva crítica ferotge al capitalisme, a la desigualtat i a la buidor de la modernitat. Lluny de la caricatura d’autor conservador, Fernàndez va reivindicar també la seva defensa de les petites comunitats, de la taverna, del barri i de la sociabilitat quotidiana davant els grans discursos abstractes. “No hi ha institució més anarquista que la taverna”, va afirmar, perquè és allà on encara sobreviuen les lògiques de la conversa, de la igualtat i del desacord civilitzat.

Potser per això, concloïa Fernàndez, Chesterton continua sent tan contemporani: perquè “ens obliga a capgirar les certeses i a recordar que el contrari també és possible”.