Coincidint amb la Fira del Llibre de Buenos Aires en una edició en que la ciutat de Barcelona és la ciutat convidada, el PEN Català publicarà un llibre amb la complicitat del PEN Argentina que comptarà amb col·laboracions de diferents socis de les dues entitats.

L’obra pretén reforçar les relacions entre la literatura catalana i argentina, acostar diferents autors de les dues literatures, mostrar les diverses formes d’entendre temes comuns com l’exili o la llibertat d’expressió i, també, fer memòria històrica de la nostra entitat ara que comencem a escalfar motors per celebrar el centenari del PEN Català.

I perquè en feu un tast, us deixem la col·laboració de Joaquim Carbó, un article on explica, des del record, la Conferència Internacional del PEN a Barcelona, celebrada l’any 1978:


Breu record de la Conferència Internacional de Barcelona (1978)

            Com tantes altres empreses, institucions i, especialment, persones, el PEN Català, que s’havia fundat l’any 1922, es va haver d’exiliar l’any 1939, foragitat pels exèrcits franquistes, amb molt poques possibilitats de donar senyals de vida.
            A l’interior, a finals dels anys seixanta, apofitant la precària obertura d’un règim que, obligat pels contactes que havia de mantenir amb les democràcies occidentals, havia abaixat un pèl la guàrdia en alguns -pocs- aspectes, alguns supervivents d’abans de la guerra, amb una jove generació nascuda espontàniament, estimulats tots plegats pel retorn d’uns quants exiliats, es van mobilitzar per encarrilar amb molt d’entusiasme un moviment editorial força important. Els contactes que llavors es van poder establir van portar a aprofitar qualsevol escletxa que permetés avançar encara que fos en una clandestinitat que ja no era tan perillosa com ho havia estat al llarg dels anys quaranta i cinquanta. 
            La necessitat que sentíem en aquell moment els escriptors catalans de recuperar una vida associativa que obtingués certa protecció internacional va posar en marxa l’intent de refundar un altre cop el PEN Català a l’interior. Un intent que va quallar d’una manera anecdòtica i prou divulgada, però que no en em puc estar de comentar. L’any 1973, a la recerca d’un local que ens pogués acollir tot oferint-nos certa sensació de seguretat, un dels conspiradors, Avel·lí Artís-Gener, el gran Tísner, que ja feia uns anys que havia tornat de l’exili mexicà, va topar casualment amb un dels soldats que havia tingut a les seves ordres durant la guerra civil. L’home conduïa un autocar que es llogava a diferents grups d’excursionistes. Tísner no s’ho va pensar dues vegades i els va  contractar -vehicle i xofer- per portar el grup de lletraferits que van convertir el trajecte fins a l’Espluga de Francolí, en la sala de debat en què es van establir les bases del nou PEN Català. Joan Oliver, Pere Quart, en va ser nomenat president.
            La trajectòria d’aquest PEN ja ha estat força historiada. Sota la presidència d’alguns dels nostres més destacats escriptors i unes juntes amb empenta i bona voluntat, ha aconseguit una solvència i maduresa posades de relleu a través de tantes actuacions. No cal dir que una de les més celebrades és l’ajut que podem oferir a alguns escriptors perseguits al seu país d’origen.
            Si l’any 1935 el PEN Català, presidit per Pompeu Fabra, va ser escollit per organitzar el Congrés Mundial de l’ens que en aquells moments presidia H. G. Wells, l’any 1978, cinc anys després de la refundació, se’ns va fer l’honor de muntar la Conferència Internacional, un esdeveniment tan important que va comptar amb la presidència de Mario Vargas Llosa, que en aquells moments el dirigia a tot el món, i de Josep Palau-Fabre, que llavors presidia el nostre centre.
            Com a testimoni presencial d’alguns dels actes que es van celebrar a a Fundació Miró de Barcelona, vaig ser testimoni d’un fet ben curiós i que ens va fer pensar en els diferents aspectes d’una mateixa realitat. Els debats de cada congrés es podien efectuar en dues llengües: una, l’anglesa, d’abast general, i l’altra, la del centre del PEN que organitzava el Congrés. Això significava que en aquella ocasió, a Barcelona, es va establir que les dues llengües en què es podien expressar els participants eren l’anglès i el català.
            Em sap molt de greu no poder recordar el nom de l’escriptora porto-riquenya que en aquella ocasió es va lamentar repetidament de no poder fer les seves intervencions en castellà, ja que, per desconèixer el català, es veia obligada a fer-les en anglès. I quan entre uns quants intentàvem explicar-li que aquella trobada internacional servia per fer aparèixer, encara que fos fugaçment, el català en una reunió d’àmbit internacional, ella s’esforçava a manifestar-nos que, tot i que ho entenia, li sabia molt de greu que, tan lluny de casa seva, Puerto Rico, no es pogués expressar en castellà i ho hagués de fer en aquell anglès que, per a ella, era la llengua que ofegava els porto-riquenys en general i, d’una manera especial, els escriptors. Recordo que alguns de nosaltres fèiem cara de no entendre res quan ella, amb coneixement de causa i sentiment, explicava que el castellà, a casa seva, era una llengua oprimida. Ai!