A la ciutat eslovena de Bled va tenir lloc la 37a Trobada d’Escriptors per la Pau.

La primera cosa que cal fer només arribar a Bled és visitar una de les terrasses a la riba del llac per fer lliscar la mirada sobre la superfície de l’aigua, amarar-se de la calma seguint la trajectòria de les barques de rem i dels cignes, admirar la petita illa al mig del llac i el penya-segat a l’altra banda, coronat amb un castell. El propòsit de trobar la taula en una de les cafeteries, però, no ha de ser només la vista generosa sobre aquesta vall alpina. A causa d’un pastís de crema, la kremsnita, Bled és per als eslovens un veritable lloc de pelegrinatge.

Tanmateix molts dels delegats de la 37ena Trobada Internacional dels Escriptors no coneixien la celebritat que estaven a punt de tastar quan els van oferir aquesta delícia per postres del primer sopar. Però la manca de coneixement de les tradicions del país amfitrió es va fer evident també en la primera discussió, dedicada als compromisos necessaris per assegurar la pau al món. No tothom va poder assumir les dures constatacions de France Bucar, fonamentades en l’experiència històrica recent d’aquesta regió.

L’altre debat, el que s’havia de pronunciar sobre si la cultura europea l’hem de pensar en singular o bé en plural, va atreure un nombre considerable dels participants en aquest congrés. Les jornades van quedar marcades pels esforços d’imaginar UN FUTUR NOU PER A LA VELLA EUROPA.

Si podem recollir alguna conclusió d’aquest debat és el fet que tots els delegats van coincidir en la importància de no confondre els límits d’Europa amb les fronteres de tractat de Schengen. I encara que hi ha hagut qui va subratllar la importància del llegat bíblic per definir la diferència específica de la cultura europea i que també s’han sentit veus a favor que la futura constitució europea hauria de contenir una referència a la tradició cristiana, la majoria dels participants han preferit trobar l’essència d’Europa en l’aiguabarreig de diferents tradicions i també han considerat important la influència de totes tres religions monoteistes, com va subratllar particularment Uli Rothfuss (Suïssa).

Però la contribució més fresca i encoratjadora va ser la de Kepa Morua, un editor del País Basc que va venir al congrés per conèixer la terra de Zarko Petan, que acaba de publicar en versió espanyola.

Morua simplement va constatar que, sobretot per a la gent jove, una Europa sense barreres polítiques o ideològiques ja existeix. Els joves d’arreu vesteixen si fa o no fa igual, escolten música semblant i veuen les mateixes pel·lícules. Per això són capaços d’acceptar les diferències culturals com part del seu propi concepte del món.

A part d’aquestes sessions francament interessants, els delegats de 28 països diferents hem tingut l’ocasió d’assistir a la petita església barroca a l’illa enmig del llac a un recital de poesia de Boris A. Novak, Marko Kravos i Veno Taufer, tots ells anteriors presidents del PEN eslovè. El vespre següent van ser en canvi els delegats que es van presentar amb la lectura de la seva pròpia poesia. També vam fer una excursió a Ljubljana, a la capital, de manera que vam poder visitar una exposició excepcional. Per segona vegada des que va ser descobert al principi del segle XIX, la Biblioteca Nacional de Baviera, de Múnic, va cedir a una altra institució (la primera vegada aquest honor va correspondre al Vaticà) el manuscrit de Fragmenta freisingensia (Brizinski spomeniki) datat entre els anys 972 i 1039 que és el text més antic de qualsevol llengua eslava. El fet que s’exposi precisament a Eslovènia amb tot l’orgull del món és gràcies a una sola paraula en la qual la “u” de la llengua protoeslava ha evolucionat en una “o”, senyal que només es pot tractar de l’eslovè perquè totes les altres llengües veïnes han emprès un altre camí en la formació de l’idioma modern.

Admiració del valor incalculable d’aquesta relíquia i de la sòbria bellesa de l’edifici de la Biblioteca Nacional i Universitària, obra de l’arquitecte Joze Plecnik (el Gaudí eslovè, per tenir alguna referència), van tancar una tarda que va començar amb la presentació de la traducció eslovena del llibre “Gramàtica de la llum” d’Anastassis Vistonitis, editat per l’editorial Modena de Ljubljana. El director de l’editorial Ivo Frbezar va preparar una presentació lluïda, amb música de guitarra, la presentació en l’anglès i l’eslovè, a part de la sonoritat de la llengua grega que vam poder apreciar en la interpretació del propi autor. Va fallar només una cosa, una cosa important, el públic. El recital es va destinar, com tota la resta de la programació del congrés, només als delegats inscrits. Unes quantes fileres de cadires buides a la gran sala del castell sobre la ciutat bé que les haurien pogut omplir els lectors potencials d’aquesta traducció, el públic eslovè.

Aquesta va ser una característica de les jornades que em va sorprendre negativament també en el cas dels debats i de les altres presentacions. A part dels periodistes acreditats i els invitats, ningú no va poder sentir en directe les opinions dels participants. El certamen és prou important i té una tradició prou llarga com perquè els organitzadors haguessin pogut establir més complicitats amb la gent del propi país. Igual com avui es pot donar tota la volta al llac, sense necessitat de fer la gran marrada, que s’havia de fer per evitar la platja privada quan la Vil·la Bled rebia els mandataris pel mariscal Tito, la trobada internacional d’escriptors també podria perdre una mica d’exclusivitat per atreure un públic més ample.

per Simona Škrabec