Al butlletí de maig, parlem amb dos reconeguts escriptors catalans que han estat membres del PEN Català i han viscut de prop el recorregut de l’entitat en els darrers anys. 

Maria Barbal (Tremp, 1949) és autora de Pedra de tartera i una de les novel·listes més destacades de la literatura catalana contemporània. Va passar la infantesa al Pallars, un fet que va marcar les seves primeres narracions i que, amb l’amor per la terra que li va transmetre el seu pare, va ajudar-la a veure el món d’una altra manera.

Per què ets sòcia del PEN i quina és l’àrea de treball del PEN que t’interessa més?
Maria Barbal: Sóc sòcia del PEN perquè crec en la importància de la unió dels escriptors d’arreu en relació a la nostra activitat creativa i a la seva repercussió social. M’interessen les arees d’acollida d’escriptors perseguits i la de drets lingüístics.

Quina creus que hauria de ser la prioritat del PEN per als propers cinc anys?
M. B.: Afermar els punts bàsics d’actuació seguint les mateixes línies que ara desenvolupa.

En quin projecte treballes actualment?
M. B.: La meva feina de creadora es va originar pel desig d’explicar el fenomen de les seqüeles generacionals en la societat catalana després de l’impacte de la guerra civil espanyola. Unes quantes obres narratives meves tenen per base aquest tema.


Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) ha dedicat la major part de la seva producció a la literatura infantil i juvenil, a través de la qual ha assolit una gran popularitat. És l’autor de La casa sota la sorra i el creador de personatges com Felip Marlot.

Per què ets soci del PEN i quina és l’àrea de treball del PEN que t’interessa més?
Joaquim Carbó: Me’n vaig fer així que vaig saber que renaixia gràcies a la jugada tan enjogassada com arriscada que van capitanejar l’inoblidable Tísner i altres esforçats resistents en un viatge en autocar. Era una manera intel·ligent i divertida de burlar la vigilància d’unes autoritats que no ho haurien permès. Els escriptors catalans sentíem la necessitat d’agrupar-nos al voltant de qualsevol iniciativa que ens permetés trobar-nos, explicar-nos i participar en alguna empresa col·lectiva. Penso que la relació internacional, raó de l’existència del PEN, continua essent prioritària.

Quina creus que hauria de ser la prioritat del PEN per als propers cinc anys?
J. C.: Per a nosaltres, els temps, sortosament, han canviat molt. M’he fet vell i em mantinc força al marge de tot amb la satisfacció de veure que hi ha molts i molts joves que han pres el relleu. Em fa l’efecte que en unes circumstàncies com les actuals, amb tanta dispersió de persones per culpa de les guerres i la intolerància, és essencial que continuem acollint escriptors que les passen molt magres a casa seva.

En quin projecte treballes actualment? 
J. C.: Continuo col·laborant en diverses activitats i alterno els contes i narracions per a nois i noies amb textos per a tots els públics. Últimament m’he concentrat en una novel·la molt extensa que penso titular La vorera. El testament. La vorera, perquè recull el testimoni del personal que circula diàriament per una via urbana. El testament, perquè inclou l’esquema d’algunes novel·les que sé que ja no tindré temps ni empenta per escriure.