20 - 01 - 2020 La veu del soci: Toni Mollà Toni Mollà (Meliana, 1957). Escriptor i periodista. 1) Quin pes creus que té la teva identitat/personalitat en la teva forma d’escriure? La identitat és un valor ambivalent, si em permets el joc de paraules. Depén de tu, i també de la mirada dels altres. D’altra banda, a partir d’una certa edat, la idea d’identitat es torna més complexa i múltiple. La que has heretat et marca tant si vols com si no, però les identitats adquirides també i tot plegat esdevé un aiguabarreig que pot ser creatiu o un pes mort, això sí que depén de tu. En qualsevol cas, i per atractiva que siga la identitat del “fugitiu”, és impossible escapar d’un mateix. Per tant, quan t’asseus davant de l’ordinador sols abocar tot el que portes en la motxilla. 2) Creus que en algun moment de la teva carrera literària o periodística la teva llibertat d’expressió s’ha vist amenaçada? Sovint, clar. Normalment de manera poc explícita o sibil·lina. Al capdavall, treballem per a mitjans de comunicació que són empreses privades amb els propis interessos empresarials i ideològics. La informació ha esdevingut una “mercaderia”. I els seus productors, que som nosaltres, formem part d’un ecosistema d’interessos molt complex. Llibertat d’expressió només en tenen els propietaris dels mitjans. Jo no en sóc propietari i no tinc cap idea abstracta de la llibertat d’expressió sinó concreta i circumstancial. Cal intentar exercir-la en totes les circumstàncies però conscient que les armes les marca l’enemic. 3) Què és el més controvertit que has escrit mai? El meu primer dietari, Espill d’insolències, publicat per Bromera, va alçar una certa polseguera en la premsa, per les meues opinions cívico-polítiques i també sobre algunes persones de l’esfera pública valenciana –gent de pell fina–. Jo, com Julien Benda, crec que en una democràcia ningú no parla impúnement. Per tant, si som capaços d’escriure i d’opinar, hem d’acceptar amb esportivitat el que se’ns conteste. Això no obstant, jo crec que aquell llibre era literatura amable i quasi lírica. Siga com vulga, les polèmiques ajuden a vendre llibres, cosa que sempre és d’agrair… 4) Hi ha algun text que desitjaries no haver escrit o publicat? No en recorde cap. Però sí que he deixat de publicar alguns articles per pura autocensura –que és la pitjor de les censures–. Tampoc no m’agrada la figura del periodista “sacerdotal” que reparteix missatges moralistes. Cada vegada menys, de fet. Potser perquè l’edat així ho aconsella o senzillament perquè penses que determinades batalles ja no valen la pena o s’han perdut definitivament. 5) Algun llibre que hagi marcat la teva forma d’escriure? Els dietaris d’André Gide i de Jules Renard, i l’obra completa de Josep Pla i Joan Fuster sempre són referències que tinc a mà. Ara, si he d’escollir el meu llibre de capçalera, trie sense dubte El roig i el negre, de Stendhal. SOBRE TONI MOLLÀ: És llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor en Sociologia per la Universitat de València. Va treballar a la radiotelevisió valenciana fins el tancament, ha estat professor associat a la UV i ha impartit classes a diferents universitats. Ha publicat obres assagístiques com ara La utopia necessària (1994), La desconnexió valenciana (2014) o Escrits contra el silenci. A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster (2017). Ha conreat el periodisme literari en Converses inacabades amb Joan Fuster (1992) i El Genovés (1994). En l’àmbit de la sociologia de la comunicació, destaquen Manual de sociolingüística (2006), Quina televisió pública? (2009) o La llengua de la plaça (2017). Com a dietarista, ha publicat Espill d’insolències (2001), Quadern d’entretemps (2007), Més enllà de San Francisco (2010), Un adéu a la tribu. Dietari d’hivern a Nova Anglaterra (2012) i Tot entra en el pes. Una dècada de pèrdues i guanys (2018).