Vaig d’un cantó a l’altre. M’esforço a distreure’m. Tinc uns quants llibres, els que em van acompanyar al front i que allí, en un clar de calma m’agradava tant de rellegir. Provo de fullejar-los. Les meves mans negres de brutícia semblen potes d’ós damunt el paper. Ni els meus dits saben girar les pàgines del llibre, ni el meu esperit arriba a assolir la significació de les paraules. La meva ànima esgarrapa la superfície dels poemes i el sentit en rellisca: m’han sortit urpes. Soc dins d’una presó de bestialitat i només entenc el remolí de passions que en mi alça una paraula: pa…

Amor, adesiara sento mon pensament 
que un sacre horror l’assalta en sa tranquil·la via: 
a l’un costat vas tu, l’usada companyia…

Llenço el llibre. Enfonso les mans sota els meus parracs i m’entretinc a matar-me els polls. El cruixit que fan en esclatar entre les meves ungles m’arriba a ser agradós.

Lluís Ferran de Pol, De lluny i de prop [sobre l’estada al camp de concentració a Sant Cebrià]