L’última flor

Al vespre
El vent oferí el meu cos a la tempesta
I encengué les poncelles de les flors,
Les flors que estotja el nostre jardí novell.

L’última flor no tingué temps
De mostrar el seu color,
De lluir-se
Davant uns ulls enlluernats.
La meva llar és ara una tenda de campanya a les fronteres
I el meu país…
Un cementeri.

Nada Yousif
[Traducció a partir de l’anglès de Caterina Calafat amb assessorament de Maties Catalán]