Maria Barbal entrevista Jordi Pàmias, ambdos socis del PEN Català, per al butlletí de juliol de l’entitat amb motiu del XVII Premi Jaume Fuster de l’AELC que ha guanyat recentment l’autor. Jordi Pàmias (Guissona, 1938) és autor d’una obra constant, en gran part poètica, però també fruit de la seva recerca contínua, en assaig, teatre i narrativa. Pàmias ha publicat una vintena de poemaris entre els quals Fantasia per a ús de la gent sàvia (1974), Flauta del sol (1979), Àmfora negra (1985), Entre el record i el somni (1992), Narcís i l’altre (2001), Terra cansada (2004), La veu de l’àngel (2009) i Al cor del món (2013), entre d’altres.

Maria Barbal: Tenint en compte que el Jaume Fuster és un premi vinculat als escriptors catalans, quines impressions has tingut en rebre’l?

Jordi Pàmias: He sentit una alegria profunda, ja que el premi me l’han donat els companys de lletres, als quals estic molt agraït. La seva valoració positiva em permet de veure’m com una baula més, en la llarga cadena de la tradició literària catalana.

M. B.: Llegint la teva poesia, el lector s’aproxima als grans temes, al món clàssic i, encara, als paisatges concrets que coneixes i estimes de forma especial. D’on brollen les teves paraules?

J. P.: Brollen de l’experiència de la vida –que és una progressiva sortida del propi jo. Amb els anys, es  torna més aguda la percepció de les persones i del món. Alhora, com a escriptor, augmenten el rigor i l’autoexigència.  I el domini de la llengua es fa més natural i flexible.

M. B.: Quin repte tens avui? Què escrius o quin projecte d’escriptura t’il·lusiona?

J. P.: El meu repte és mirar cap al futur, però sense oblidar la revisió d’algunes obres meves que tenen elements desencertats o discutibles. En aquest aspecte, segueixo l’exemple de Josep Carner. Aviat veurà la llum un llibre d’assaig.  I tinc al cap una obra poètica, de tema bíblic, que m’agradaria de veure publicada, algun dia.

M. B.: Quin aspecte de l’activitat del PEN et sembla més interessant?

J. P.: Sobretot, l’ajut a escriptors estrangers que es troben en una situació difícil a la seva terra. I també, com és lògic, el coneixement d’altres literatures, que eixamplin els horitzons de la nostra –en un món cada vegada més complex i interrelacionat, a l’espera de nous canvis.