Aquest cap de setmana s’ha celebrat el Handover Festival a Norwich, un dels projectes d’Engage! gestionat pel National Centre for Writing. Es tracta d’una jornada programada i promoguda per 16 joves, d’entre 16 i 18 anys, amb actes dinàmics que han explorat el clima sociopolític del Regne Unit i el poder que té la paraula per provocar canvis reals. Alguns dels artistes invitats han estat Sarah Corbett, Holly Bourne, John Dennehy i Miriam Khan, entre altres. Voleu saber-ne més? Aquí us deixem l’experiència en primera persona:

Norwich és una ciutat a l’est d’Anglaterra amb un important patrimoni artístic i cultural que li ha valgut, entre d’altres, la condició de ciutat literària de la UNESCO. Aquí se celebra cada any el Norwich and Norfolk Festival, un dels festivals culturals més importants d’Anglaterra i el marc escollit pel National Centre for Writing (un dels nostres socis del projecte Engage) per organitzar un seguit d’activitats sobre literatura i activisme sota el nom de Handover Festival. La particularitat d’aquest esdeveniment? Que està organitzat per joves d’entre 16 i 18 anys: els Engage Young Producers!

Arribem a Norwich per trobar-nos amb els socis d’Engage. La reunió és a la seu del National Centre for Writing, ubicada al Dragon Hall, un antic magatzem de llana del s.XV completament restaurat i al que s’han afegit alguns annexos i una caseta on allotgen els escriptors residents. Durant el matí repassem amb els nostres socis del Regne Unit, Suècia i Polònia el desenvolupament d’Engage i parlem del futur del projecte.

Al vespre tenim una cita per menjar unes pizzes i conèixer els organitzadors del Handover Festival: un grup de 16 joves entusiastes de Norfolk que durant mesos han treballat per fer possible aquest esdeveniment. Ells han estat els encarregats d’escollir la temàtica del festival i qui havien de ser els participants; n’han organitzat també la logística, han après a fer un pressupost, a dissenyar i donar a conèixer una marca, etc. Durant el procés de creació, el grup de joves també ha pogut participar en un intercanvi amb estudiants de Cracòvia. En aquest viatge els han acompanyat la Hannah Garrard i la Victoria Maitland del WCN, que han organitzat totes les formacions en màrqueting i producció, entre d’altres. Amb tot plegat, esperem trobar-los nerviosos per la imminent estrena del festival, però en lloc d’això ens trobem amb un grup de noies i nois oberts, intel·ligents i determinats amb moltes ganes de posar en escena tot el que han estat planejant.

Dissabte és el gran dia. Inaugura el Festival un taller de manualitats pro activisme, adreçat a joves d’11 a 14 anys. En un altra sala, se celebra “Where do you stand?”, una sessió amb un format innovador on tres activistes exposen les seves opinions, el públic se situa en l’espai segons el grau d’acord o desacord amb les idees expressades i s’inicia un debat: “L’activisme ha de ser pacífic?”, “El feminisme occidental inclou totes les dones?”, “Fins a quin punt podem conviure amb l’ofensa?”

La tercera sessió és una conversa entre l’Amelia, una estudiant de 16 anys i el periodista John Dennehy sobre el seu llibre “Illegal” on explica la seva experiència personal com a immigrant a l’Equador i la seva deportació als EUA. L’Amelia ha preparat l’entrevista a consciència i la condueix de manera admirable.

A la tarda, tres joves escriptors, Holly Bourne, Mariam Khan i Yann W. Tanoé exposen les seves visions sobre la construcció de la identitat, el feminisme o la salut mental. Durant el debat nois i noies llancen les seves preguntes: “En quin moment vas formar la teva opinió?”, “Com afrontes el fet que les teves idees no agraden a tothom?”, “Com et protegeixes davant els atacs?”

I arriba l’acte final amb l’actuació de la poeta Jenny Lindsay i el seu espectacle “Script” on explora qüestions com les polítiques de gènere, el moviment #MeToo, el feminisme o les guerres culturals. Al final, el públic aplaudeix entusiasmat i només queda sentir les paraules d’agraïment d’uns joves exultants i feliços d’haver pogut viure aquesta experiència.

Ens acomiadem d’ells amb la sensació que aquesta empenta que tenen els portarà lluny, que el festival els ha permès trobar les eines per expressar-se, sentir-se escoltats, unir-se i ser conscients de la seva força. Nosaltres tornem a casa amb les energies renovades i els telèfons esgotats, al límit de bateria perquè no hem parat de fer difusió d’aquesta increïble experiència, però clar, no havíem comptat que a Anglaterra a més de les lliures, el paraigües i mirar a la dreta quan creues, també necessites un adaptador de corrent.