Dareen Tatour va ser detinguda per publicar un poema a Facebook. És un poema de resistència, però no es tracta en cap cas d’una incitació a la violència. Tatour va ser detinguda l’octubre passat, i va passar tres mesos a les presons israelianes, en condicions difícils. Després va restar en presó domiciliària a Tel-Aviv durant vuit mesos i més tard ha pogut continuar la seva reclusió, amb un detector electrònic al turmell inclòs, a casa seva. Està pendent d’un judici en què s’enfronta a una petició de sis anys de presó.

El PEN Internacional es va fer ressò d’aquest cas (que el PEN Català va publicar al blog Veu Lliure) i ha volgut solidaritzar-se amb l’autora del poema demanant a diferents centres PEN la traducció d’aquest en el marc del Dia Internacional de la Traducció i de la celebració del 82è Congrés del PEN Internacional, ja que Dareen Tatour ha estat protagonista d’una de les cadires buides durant el congrés.

El PEN Català, molt actiu dins el Comitè de Traducció i Drets Lingüístics, ha volgut fer més d’una aportació a la campanya promoguda pel PEN Internacional. D’aquesta manera, el poema no només s’ha traduït a la nostra llengua, sinó que també hi han participat alguns dels escriptors acollits amb les seves llengües maternes. D’una banda, Salem Zenia ha traduït el poema original en àrab a l’amazic i, de l’altra, Irakli Kakabadze l’ha traduït al georgià de la versió anglesa. El PEN Internacional publicarà les traduccions a la seva pàgina web.

A continuació, reproduïm la traducció catalana del poema:

Una poetessa entre reixes

A la presó hi vaig conèixer gent
sense numerar, perquè era incomptable.
Hi havia l’assassí i el delinqüent,
el lladre i el mentider,
l’honest i el descregut,
el perdut i el torbat,
el criminal i l’afamat.
Hi havia els malalts de pàtria,
procedents del ventre del dolor,
que havien viscut amb absoluta injustícia
i quan van ser nens se’ls va vulnerar tota la innocència.
Va colpir-los la iniquitat del món.
Van créixer…
O més aviat amb ells van créixer les penes,
engreixant-se amb tota la repressió…
com la rosa a les salines.
Van abraçar l’amor sense por…
La seva culpa va ser proclamar
“estimem la pàtria sense reserves”.
Mai no van saber què havien fet.
L’amor apassionat va ser el seu crim
i el destí dels amants és la presó.

Vaig començar a dialogar amb la meva ànima,
en moments de dubte i distracció.
Quin ha estat el teu delicte, ànima meva?
Ara mateix no li trobo cap sentit.
L’única cosa que vaig fer
va ser revelar el que pensava.
Vaig escriure sobre la injustícia existent
i vaig traçar amb tinta els meus sospirs,
plasmant-los en el poema que componc.
L’acusació va embolcallar-me el cos,
de cap a peus.
Perquè sóc una poetessa a la presó,
una poetessa de la terra de l’art.
A la interlocutòria se’m van imputar les meves paraules;
la ploma va esdevenir el cos del delicte
i la tinta, la sang del sentiment,
la van convertir en empremta que atesta
per dictar la nostra sentència.
Escolta, destí, vida meva,
què van dir l’autoritat i el jutge:
La meva poesia era acusada,
la meva poesia va esdevenir un crim.
Al país de l’ordre -de la llibertat-,
la presó és el destí de qui es dedica a l’art!

[2/11/2015. Presó d’Al-Jeleme. El dia que se’m van imputar els càrrecs.]

Traducció de l’àrab d’Anna Alberich