Quan fou nomenat president del PEN, J. V. Foix (Barcelona, 1983 – 1987) havia traspassat ja l’equador de la seva obra. És un cas una mica especial d’escriptor, perquè combina l’ofici familiar de pastisser i la literatura. Publica les seves obres a poc a poc, després de treballar-les molt: així cada publicació és antològica i aporta novetats imprescindibles en el seu ampli món poètic.

Paral·lelament és tardanament valorat. Esmentem, doncs, els cinc llibres de poesia publicats fins al 1964: Sol i de dol (1947, amb peu d’impremta del 1936, per burlar la censura. És el llibre que la crítica valora més), Les irreals omegues (1949), On he deixat les claus? (1953), Onze Nadals i un Cap d’Any (1969), Desa aquests llibres al calaix de baix (1964). De prosa poética: Gertrudis (1927), KRTU (1932), Del “Diari 1918” (1956), L’estrella d’en Perris (1963). Però la figura de Foix sobrepassa l’obra esmentada: periodista polivalent, col·labora a moltes revistes, amb personalitat acusada: La Revista, Trossos, L’Amic de les Arts, Quaderns de Poesia, La Publicitat. Aquesta faceta s’extingeix després de la Guerra. Coneixedor i propagador de l’avantguarda tant literària com pictòrica, i fins i tot l’arquitectura, i tot allò que signifiqui modernitat. La seva poètica comprèn un ampli espectre que beu de la tradició clàssica (grega, llatina, francesa, catalana), italiana, provençal; del simbolisme, del surrealisme, del futurisme. A partir de 1961, fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Durant la seva presidència, el PEN Català regularitza la relació amb el PEN Internacional i fa passos per incorporar-hi gent de les noves generacions. Dóna suport a les candidatures de Carner i Espriu per al Nobel. Col·labora en l’organització del I Festival de Poesia Catalana al Price i dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a Ginebra. Durant una assemblea itinerant, el 4 de febrer de 1973, renova el Consell Directiu, que serà presidit per Joan Oliver.