Quan fou elegit president del PEN Català, ja era un investigador important pel que fa a literatura, sobretot catalana, i història; havia estat i era un professor de talla excepcional (tant durant la República com durant el franquisme); i un treballador infatigable en la creació d’institucions culturals. Rubió i Balaguer (Barcelona 1887 – 1982), tot just doctorat en Filosofia i Lletres el 1907, fou secretari de l’Institut d’Estudis Catalans, creat de poc, del qual esdevingué membre l’any 1942 i president el 1968. Com a professor, exercí un lectorat de Filologia Hispànica a la Universitat d’Hamburg (1911-1913); ensenyà a l’Escola de Bibliotecàries (que ell organitzà i dirigí, com també les Biblioteques Populars i el servei de biblioteques del front); professà a la Universitat de Barcelona (durant uns anys dita Autònoma) i als Estudis Universitaris Catalans (abans i després de la guerra). Com a investigador, destaquem De l’Edat Mitjana al Renaixement: Figures literàries de Catalunya i València (1948), Història de la literatura catalana, dintre una obra de Díaz-Plaja sobre les literatures hispàniques (1949-58) i La cultura catalana del Renaixement a la Decadència (1964), a més d’estudis sobre biblioteques i la seva classificació, biblioteconomia, estudis sobre les Grans Cròniques catalanes, sobre l’obra de Ramon Llull, sobre la Cancelleria Reial, l’humanisme a Catalunya, i un llarg etcètera.

Jordi Rubió i la junta que ell presidia enfocaren el repte de reconstituir el PEN dintre del país, esquivant la persecució franquista. Per això era imprescindible tenir un tacte excepcional i establir una relació constant entre el PEN Català a l’exterior (mantingut per Josep M. Batista i Roca, que el mantingué fins a 1973) i a l’interior, en un moment en què la lluita per la democràcia a Catalunya i a Espanya era cada vegada més efectiva.